SABER DIR NO, ALS NOSTRES FILLS I FILLES!

ALGUNES PAUTES PER A APRENDRE A DIR:  NO!

Cal tenir clara la diferència entre el que són PROHIBICIONS SOCIALS ABSOLUTES: ficar-se al llit amb els seus pares, fer mal a algú o a un mateix,... i el que són NORMES PRÒPIES DE CADA FAMÍLIA (temps destinat a vore la televisió,  temps destinat a l'ordinador o consola, hora de tornar a casa, hora d'anar-se'n  al llit,.....)

Amb les primeres prohibicions socials absolutes, s'ha de ser  inflexible. 

Cal recordar-li-les al xiquet/a amb freqüència i no únicament en el moment que les incomplisca o vegem que les va a incomplir. 

Hem  d'utilitzar la frase: Saps que això està prohibit!

En quan a les segones, normes pròpies de cada família, s'han d'establir només aquelles que s'estiga segur de poder mantenir-les d'una forma duradora, i després, adaptar-les en funció de l'edat, de la personalitat i de les necessitats del nostre fill, així com de  l'organització de la família. 

** A l'hora de dirigir-se al xiquet per a indicar-li que ha de respectar  una prohibició o un límit, cal esforçar-se a captar i sostenir-li fixament la mirada.  
Aprèn a mirar-lo amb els ulls ben oberts (com es feia abans) i a reprender-lo amb severitat si la situació ho mereix. Quan abans s'acostume el xiquet/a que ho miren fixament als ulls en els moments crítics, abans aprendrà a obeir. No s'ha d'oblidar mai que l'autoritat es transmet tant per la mirada com pel canvi del to de veu.

** En les rabietas del xiquet, cal aprendre a distingir el veritable sofriment del simple capritx (plora perquè no li donem el quart caramel). S'ha de ser comprensiu en el primer cas i inflexible en el segon.

** És important també tenir la suficient confiança en si mateix per a afrontar sòl la rabieta del seu fill/a, sense demanar ajuda. No  s'ha de recórrer al: Espera que vinga el teu pare i voràs! o Li ho diré a  la senyoreta demà!

** Cal assumir el fet de deixar plorar al xiquet en la seua habitació  fins que es calme. Si l'acostumem a que acudim en plena rabieta per a què deixe de plorar, li estem ensenyant a què ens utilitze quan vulga. Plorarà més per a que hi anem.

** No hem d'oblidar mai que en el carrer també som els seus pares, és a  dir , moltes vegades per vergonya no renyim als nostres fills en públic i esperem a fer-ho quan s'arribe a la casa. És aquest un error molt freqüent que els pares cometen, no podem oblidar que si volem que la reprimenda o prohibició tinga efecte  ha de ser amb immediatament al fet i no unes hores més tard.

** Si el teu fill us tracta de mala mare o mal pare no dubteu  en deixar-li clar que les normes són així perquè vostès ho han decidit pel bé d'ell. Sense més explicacions. Pot ajudar en molts casos que els pares facen referència a la seua pròpia infància: Jo també quan era menut/a  recorde que m'enfadava perquè els meus pares.......Així es sentirà menys sòl, al mateix temps que aconseguiràs distraure'l i desdramatizar. 

** Si la queixa continua, s'ha  tallar pel sa la polèmica: Mira, no insistisques, ja t'he dit que no, i per avui no es parla més del tema.  Una vegada s'haja calmat (o si ha passat molt temps i no es calma)  s'ha d'anar cap al xiquet/a i dir-li: Saps que et vull molt i et voldré sempre, però abans m'he hagut d'enfadar per culpa del que has fet. No li s'ha de dir mai que ens hem enfadat perquè és roín o per culpa seua, són frases massa culpabilizadoras.